BLOG D' ENRIC PUIG i PARREÑO

NOU CURS

2011-08-26T10:10:00.001+02:00

Ja hi som, comencem el curs 2011-2012. L’ultima vagada que vaig penjar algun escrit era per l’abril, d’ençà hem tingut de tot, moviments sísmics naturals, especulatius, politics,...i ciutadans com el 15M.

Personalment, el fracàs de l’ascensió al Montblanc amb una moguda i complicada baixada; la feina que en el mes de juny va ser angoixant, amb un juliol i agost molt difícil de feina; els problemes amb la meva mare i la seves dolences i el tenir que prendre moltes decisions a cops difícils, o inesperades.

Puc afegir, que l’ambient electritzat i estrany creat a l’SEFM desprès de la tràgica i malograda mort d’en Jordi, també a contribuït a aquesta apatia, no perquè em sentis culpable de res (que no em sento), tampoc comptabilitzo a ningú, però m’ he vist com forçat, i en alguns cops he sentit sobre meu actituds o paraules hostils, com si no tingues dret a dimitir, parlar, opinar o discrepar, però que m’han fet molt de mal. Es el que te estar a primera fila, donar la cara, endegar, fer projectes, treballar,...potser es millor ser majoria silenciosa (ep¡ que no hi ha res darrera, ni va contra ningu, es sols un pensament).

Una borsa especulativa que no para de donar ensurts, i uns mercats que no saps mai qui son, però que serveixen d’excusa per tapar moltes foscors, decisions politiques i econòmiques que res tenen a veure, però que colen i calen en aquesta majoria silenciosa que a base de no dir res, deixar fer, però que tard o d’hora patiran igual.

Clar que l’economia real, aquella que fa coses tangibles, que ofereix serveis reals, la que la majoria de nosaltres toquem, palpem i que es el nostre sostén diari, tampoc va gaire be, molt contaminada de l’economia especulativa, al final el tomàquets, les patates, las gallines, els ensiams, les pomes i les peres, creixen igual, el sol surt i es posa cada dia, la pluja i el vent apareixen de tant en tant, i no necessiten la borsa, el contractes de futurs o la cotització de l’or.

Tot això, m’han portat a seguir enfonsant-me a poc a poc en l’apatia, començo a fer coses perquè toquen, la responsabilitat em far funcionar, però no l’ il·lusió.

Començo les vacances, com sempre a viatjar, i conèixer recons, un cop mes anem a França, que es aquí al costat, però que a cops sembla molt lluny, país on sabeu em sento molt còmoda, projectes pocs, repetir el Montblanc (es una espina), tornar a escalar amb regularitat, tornar a l’alpinisme a poc a poc però en serio,...però no vull que sigui com els propòsits d’aprendre idiomes o perdre kilos de mes de l’any nou.

Ja us explicaré.

ESPORT O FORMA DE VIURE?

2011-04-25T19:18:00.000+02:00

Es el MUNTANYISME O L’ALPINISME un esport o una forma de viure?

Veritablement hi ha pocs esports que requereixin tants esforços; si ens posem a pensar en els detalls, ens aproparem a molts esports, coincidirem am ells, però tot i que hi ha de molts durs ens adonem que cal molta voluntat per practicar un esport on no hi ha graderies on seure a contemplar res, ni ens aplaudiran, ni tan sols un titular als diaris (be, algun cop si, i moltes vagades es una esquela).

Repassem: ens llevem molt d’hora ( per exemple a l’una del mati per fer l’ascensió al Montblanc ), caminem de nit, amb molt fred, sota la pluja o una bona nevada, dins la xaqueta sota un fort vent; ens dúiem el mínim de menjar, passem gana o hem de fondre neu per poder fer un te o una sopa, dormim sota una pedra dins el sac de dormir,el matalàs i la funda de bivac; carregem el material tècnic de tota mena: casc, cordes, piolets, grampons, esquis o raquetes; comencem col·locant els friends i cintes, ascendint per qualsevol paret, rascades i cops, mes fred assegurant el company, molt cops arriben amb boira sense veure res, fem el cim perquè per a tot arreu fa baixada i l’altímetre o el GPS ho confirma; baixem despresa però amb cura, arribem al cotxe o al refugi, cansats, fem un mus i cap a casa. Un munt d’hores de cotxe, litres de benzina, hores d’aproximació als refugis o als bivacs. Molt cops no podem sortir del refugi perquè fa mal temps, i molt cops tornem a casa sense fer res perquè el temps no ens ha deixat. Quant cops hem arribat xops de dalt a baix,...

Nomes ens queda una mirada, encara que fugaç entre la boira per veure la vall coneguda, o la satisfacció de fer cim i contemplar tot allò que ens envolta i mes muntanyes que ens esperen. La fotografia fugaç que ens demostra en les nostres cares la satisfacció del treball d’equip en una abraçada de tota la cordada. La satisfacció de veure el on comença el graciar; de veure en el fil d’una cresta com el vent càlid d’una vesant es transforma en núvols d’altre. El veure en una nit milions i milions d’estels abans de adormir-se. Contemplar un mar de núvols sota nostra,...

Podria dir mil coses mes, i molts podríeu afegir les vostres sensacions personals,... però sempre ens preguntaran:

Perquè pugeu si heu de torna a baixar?

NOUVINGUT A LA "NUBE".

2011-04-09T23:43:00.002+02:00

Avui a nascut un nou bloguer, en SL (Salvador Lopez). Desde aquí ja teniu l'enllaç directa al seu blog (mireu al marga dret a la zona "els meus blog). Aquest animalet si que en sap de muntanya, jo quant sigui gran vull ser com ell, encara que difícilment arribaré.

No obstant l’ascensió d'avui que ha sigut la primera desprès de dos anys, coincideix amb la aparició del blog, així doncs, "pa ud. va maestro: le dedico este hastado"; espero que les coincidències augmentin.

L'INUTILITAT DE FER MONTANYA

2011-03-31T17:38:00.003+02:00

Sembla que era ahir, però ja ha passat un mes desde l’ultima vegada que vaig escriure al blog, han succeït moltes coses i la vida continua irremediablement.

La 14va Mostra de Fotografia ja ha passat; el GR83 continua i ens apropa cada mes al nostre destí: El Canigó, que per fi s’ha mostrat en tot el seu esplendor, blanc, altiu i amable. El Besiberri ens ha tornat a negar l’ascensió, esperem a la tercera ens deixi.

Per a mi, a sigut un mes de reflexió, d’apatia, de solitud interna, i molts dies tristos i depressius, tot i les metes que em poso (Mont Blanc), em costa una muntanya (mai millor dit) entrenar, buscar projectes, nou reptes, en definitiva il•lusionar-me; mes aviat al contrari, deixo passar els dies una mica en blanc, sense parlar, sense opinar, sol, fent feina, estic una com el país, apàtic i gris.

L’altre dia, vaig assistir a la presentació d’un llibre de poesia d’un companys de classe de francès, i el glossador va fer referència a la inutilitat de la literatura i mes en concret de la poesia, i contraposava les coses útils quotidianes, amb les inútils com la poesia, però no obstant això, remarcava que era aquesta inutilitat, la que ens diferenciava mes de qualsevol altre ser viu; tanmateix pujar cims, o fer recorreguts ve a ser un altre inutilitat manifesta, pujar per arribar i tornar a baixar, que no es d’inútil? Així doncs, puc pensar que tots aquest inútils dies d’aquest mes em duran a algun lloc...poetic.

CAMI DEL NORD GR 83 Cinquena Etapa: Osor – Les Planes d’Hostoles. Sisena etapa: Les Planes d’Hostoles – Olot

2011-03-20T19:05:00.001+01:00

CAMI DEL NORD GR83

Cinquena Etapa: Diumenge 20-2-2011: Osor – Susqueda – Sant Martí Sacalm – Les Planes d’Hostoles.

Sisena Etapa: Diumenge 20-3-2011: Les Planes d’Hostoles – Cogolls – Casa Nova de l’Estanyol – Sant Salvador de Puig-Alder – Coll de la Serella – Coll de la Fontpobra – Sant Miquel Sacot - Olot

El recorregut d’aquestes dues etapes es de 20,3 km la primera i de 21,7 la segona, amb un total de desnivells acumulats de 1.472 m. fins a Les Planes d’Hostoles i 1.334 fins a Olot. D’aquests desnivells 736 son positius des d’Osor fins a Sant Martí Sacalm, i 707 en el tram que va des de Les Planes d’Hostoles fins Sant Miquel Sacot, ja poc abans d’arribar a Olot.

Des Osor al cor de les Guilleríes, fins al bell mig de la Garrotxa en aquestes dues etapes descobrirem alguns dels més bonics i peculiars paisatges de la nostra geografia.

Sortim diumenge dia 20 de Febrer de la petita localitat d’Osor situada a 340 m sobre el nivell del mar i a una distància de 16 km de Sant Hilari Sacalm d’una banda i d’altra de la vila d’Angles a tant sols 9 km. Osor es troba al fons d’una vall i sembla encongida en ella mateixa com si es vulgues protegir de les muntanyes que l’envolten. El petit i encisador pont romànic ens parla del seu passat llunyà ja que existeix referència documentada d’aquesta localitat l’any 860.

Enfilem la pujada cap al Coll de Nafré a 610 m. d’altitud, seguint el vell camí que uneix les valls d’Osor i Susqueda. Poc abans d’arribar-hi trobem la ermita de Ntra. Sra. del Part del 1687 restaurada al segle XIX, però actualment en no gaire bon estat. A tant sols 3 km del coll s’hi troba el Santuari de la Mare de Deu del Coll magnífic mirador sobre la vall de Susqueda, els cingles del Far, la vall d’Osor i el massís de Solterra. El lloc pertanyia al monestir d’Amer i l’església romànica es esmentada ja al 1184 i 1187. Tot seguit continuem per una pista en forta baixada fins arribar als meandres més recòndits del pantà de Susqueda, que anirem vorejant fins arribar a la presa i els edificis de la Central Elèctrica. El nostre trajecte es veu modificat per una circumstància força normal, però que a nosaltres ens suposa una variant de quasi bé 4 km més afegits i es que la passera que travessa pel damunt de la capçalera del pantà la trobem tancada per obres, i ens obliga a vorejar-la donant la volta fins a trobar de nou la seva banda oposada. Malgrat es un contratemps per nosaltres, es cert que això ens demostra un cop més que el que fem no es només un recorregut per paisatges bonics o encisadors, sinó que es tracta d’un viatge que ens mostra la realitat que fa bategar el nostre país, sigui aquesta humana, agrícola o industrial i de la que es pot esdevenir algun fet o circumstància que modifiqui o alteri l’itinerari previst.

El pantà de Susqueda es l’últim en el temps i més important embassament del sistema d’aprofitament hidrogràfic del Ter (Sau-Susqueda-El Pasteral) que un cop superades las resistències dels habitants de la zona, Hidroelèctrica de Catalunya fa iniciar la seva construcció al 1963 aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet amb la intenció de garantir l’abastament d’aigua a Girona i Barcelona. Fou inaugurat el 1968 i sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.

Un cop deixem ja la Central Hidroelèctrica, el camí costeja de nou i el fem sense perdre de vista les cingleres del Far i Tavertet que s’emmirallen en el pantà i fan d’aquest indret un magnífic i encantador entorn paisatgístic. En arribar al Turo del Portell, canviem de vessant, i les rouredes i les fagedes guanyen terreny als boscos d’alzines. Des d’aquí i fins arribar a Sant Martí Sacalm ens endinsem de ple en el Collsacabra, un altiplà format per una plataforma estructural amb cingles a sud i a llevant d’una altitud mitjana de 1.100 m que es situa entre Osona, la Selva i la Garrotxa i constitueix per si mateixa una comarca natural. La coneguda localitat de Rupit va ser la població més important de la comarca des de l’Edat Mitjana, i avui dia ho es l’Esquirol (antiga Santa Maria del Corcó).

Arribem a Sant Martí Sacalm, petit nucli habitat anomenat antigament Cantallops i esmentat ja el 1197. El Santuari del mateix nom data del segle XII i actualment conserva alguna part romànica però va ser transformat totalment el segle XVII. Ens trobem en un lloc de privilegiada panoràmica, d’una banda, Susqueda i les Guilleríes, d’altra les cingleres del Collsacabra i emergint en el mateix pla i damunt nostra, la magnifica e impressionant cinglera del Far, i enfilant el camí de baixada les primeres elevacions volcàniques de la Garrotxa, el Bassegoda, i més enllà la silueta nevada del Pirineu.

Deixem a l’esquerra el camí que porta pel grau de Santa Anna fins a la ermita del mateix nom i al Santuari de la Mare de Deu del Far al cap damunt de la cinglera, i prenem el camí de la dreta que comença a davallar i sense cap dificultat en mig de prats i boscos tot i que algun tram ens resulta més dificultós degut en bona part a que les darreres pluges i l’acció de les motos i quads que s’endinsen sovint per camins i pistes han malmès una bona part dels darrers revolts que ens resten per arribar a la localitat de Les Planes d’Hostoles. Si be les pluges no es poden evitar, si que es de lamentar la intromissió d’aquest elements motoritzats que sense cap mena de respecte hi circulen sense control i sense parar-se a valorar les destrosses que ocasionen.

Arribem a Les Planes d’Hostoles per el camí que ha substituït l’antiga via del carrilet que anava de Girona a Olot, testimoni del que va suposar el tren en la industria i que després va deixar pas al transport per carretera. En èpoques properes passades els successius governs del nostre país no van invertir en aquest mitjà de transport i moltes línies van quedar obsoletes essent molt més fàcil tancar-les, quan altres països molt més industrialitzats van invertir per modernitzar-les i actualment segueixen tenint una xarxa ferroviària molt mes potent. Ara les hem convertit en “vies verdes”.

Des d’aquesta mateixa localitat situada al sud de la Serra de Finestres, entre els cingles de la Salut i el Far, i a la que hi hem arribat pels contravinguts “Túnels de Bracons” reprenem de nou el camí el diumenge dia 20 de març. Faig esment de forma explícita als túnels, perquè si son acceptables d’una banda els motius que els ecologistes i algunes organitzacions van fer servir en el seu moment per ser-hi contraris, també es cert que no es pot deixar d’escoltar en els que hi viuen i que van manifestar amb tot el seu dret que aquesta infraestructura els hi suposava un estalvi de temps i era una connexió necessària pel desenvolupament de la zona. No sempre han estat ben enteses les actuacions que s’han fet en el territori en benefici del progrés i la modernització. El temps acaba donant la raó a uns o altres.

Molt prop de la zona es troben les runes del Castell de Hostoles, que es deixa de banda sense passar-hi, però que val la pena fer-hi esment ja que va ser centre del poder feudal a la Vall d’Hostoles. Aquest petit castell va tenir una gran importància en els esdeveniments polítics que van tenir lloc als comptats catalans des de l'any 1000. Els primers documents daten però des de l’any 1021, època en que va pertànyer als Comptes de Besalú, i a posteriori va tenir com a propietaris nombrosos famílies durant el Segle XII, entre ells els Montcada i els Hostoles. Durant la Guerra de Remença contra Joan II d’Aragó el castell va estar en poder dels remences que el van fortificar.

Els primers trams son per carretera i pista asfaltada, i es fa una mica més feixuc el caminar i no triguem massa en arribar a Cogolls on hi trobem la capella de Sant Cristòfol d’origen romànic encara que molt modificada. Continuem endinsant-nos en uns paratges solitaris i poc freqüentats i es ben segur que ens trobem en la Garrotxa més desconeguda. Si ens hi fitxem be, anirem descobrint masies molt peculiars, algunes es veu clarament que la seva reconstrucció ha estat amb motiu de convertir-se en residència sigui habitual o en segona residència, però també deixant ben clar que els seus nous propietaris son famílies amb alt poder econòmic. Tot i així també trobem les que encara compleixen la seva originària funció, signes evidents de que la Garrotxa encara te una activitat agrària important. El clima de la comarca amb un índex de pluviositat alta afavoreix per lògica la vegetació i el conreu.

Després de passar per la Casa Nova de l’Estanyol, deixem el camí del GR83 durant una estona per desviar-nos a l’esquerra i per un corriol molt fressat que puja suau però en pujada sostinguda, arribem al indret més bonic de tota la etapa: la ermita del castell de Sant Salvador de Puig-Alder, incomparable mirador sobre la Garrotxa i el Collsacabra. De l’antic castell només es conserva la ermita, documentada el 1184. Històricament el castell te connexió amb el d’Hostoles i ambdós van ser esmentats en el testament sacramental de Bernat “Tallaferro” compte de Besalú.

Reprenem de nou el GR83 travessant la masia de l’Estanyol i entre boscos de faigs i roures anem pujant fins arribar al Coll de la Font Pobra i després davallem fins a la font del mateix nom.

Ens trobem en El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que es el millor exemple de paisatge volcànic de tota la Península Ibèrica i un dels més importants d’Europa. L’any 1982 va ser declarat Paratge Natural de Interès Nacional. El focus volcànic principal es la plana d’Olot i les seves vessants, per on es va escolar la lava seguint la vall del Fluvià fins a Sant Jaume de Llierca. Un altre sector important es la vall tectònica del riu Ser al peu de les serres del Corb i de Finestres i on es troben els volcans més importants Santa Margarida i el Croscat. La major part dels volcans de la zona, n’hi ha prop d’una quarantena son imperceptibles a la nostra vista si no es des d’una altura considerable, ja que els seus relleus estan coberts de vegetació. Es tracta de volcans entre 350.000 i 10.000 anys d’antiguitat que es troben en període de inactivitat, no en va les dues erupcions del Croscat que es el volcà més jove tingueren lloc ara fa 17.000 i 11.500 anys. Aquest volcà es de tipus estrombolià i el seu crater te forma de ferradura; presenta un tall en el seu flanc de més de 100 m d’alçada i 500 d’amplada que és el resultat de l’extracció de gredes a la que estigué sotmès fins l’any 1991 i que va ser el motiu principal de les mobilitzacions populars que donaren lloc a la creació del Parc Natural.

Els camins a banda i banda ens mostren els estrats o capes característics de la terra volcànica i que degut a la erosió del temps va conformant camins de pedres i terres negres. Deixem a una banda, el camí que ens porta al volcà de Santa Margarida, el més important de la zona i que es troba en el municipi de Santa Pau. Es un volcà apagat de 682 m. d’altitud i la seva extensa boca té uns 2000 m. de perímetre. El més característic es que en el pla format pel crater s’hi troba la ermita del mateix nom d’origen romànic i que va ser sufragània de la de San Miquel Sacot també d’origen romànic però ampliada i reconstruïda al segle XVIII en estil neoclàssic i que es troba en un lloc privilegiat i encisador.

El camí que ens ha de portar fins Olot el seguim tot endinsant-nos en la molt coneguda Fageda d’en Jordà, que creix sobre la colada de lava del volcà del Croscat que s'estén pels municipis de Santa Pau, Olot i Les Presses. És un bosc de faigs excepcional ja que es troba a 550 metres d'altitud i amb unes condicions d'humitat perfecta, i les roques volcàniques permeten que el drenatge de l'aigua sigui molt eficaç. Es troba en un espai pla, amb turons suaus (tossols) i els arbres tenen una alçada de més de 25 metres d'alçada que es el que li dona la veritable espectacularitat.

La Fageda d'en Jordà ha estat font d'inspiració d'artistes com Joan Maragall que va escriure el poema que la va fer famosa.

La nostra etapa d’avui s’acaba a Olot, capital de la Garrotxa, comarca situada al NE del nostre país i que es subdivideix en dos parts molt ben diferenciades: la Alta Garrotxa i la Baixa Garrotxa. L’espai natural de l’Alta Garrotxa presenta un paisatge escarpat on les valls son profundes i estretes, rodejades de penyes altes i parets rocoses. De fet de les dos accepcions que la etimologia atorga a la paraula “Garrotxa” una d’elles vol dir “terra aspre, trencada i de mala petja” i fa referència expressa i clara a l’Alta Garrotxa. La Baixa Garrotxa en canvi es molt més suau i humida i les valls son planes per l’efecte de l’activitat volcànica el que fa que s’hagi desenvolupat molt més, i on es troben les poblacions més importants de la comarca incloent-hi la seva capital.

Carmen Lucas

TORNAR ALS ORIGENS

2011-02-12T21:53:00.003+01:00

Tornar al principi, a allo per que vaig rememprendre l'excursionisme: passar-ho be caminant, ascendint, escalant, compartint amb els companys, gloria, suós, esforços i conquestes; descobrir nous recons de l'espai natural, on sigui, al Pirineu, al Cadi, al Montsant, als Cevennes, als Dolomites, o als Alps,... trobar nous punts de vista, nous paisatges; i perquè no, nous amics.

Aquest dies he regirat la motxilla, i he començat a treure’n coses que m’eren feixugues, pesades, que m’impedien una caminada viva, alegra; coses que no m’eren imprescindibles per gaudir de l’entorn natural, allò que molts endúiem “la muntanya” per si cas....i que es el terreny de joc del nostre esport, on ens realitzem plenament com persones i esportistes, on trobem la raó ultima del nostra tarannà.

Però no es un esport per fer en solitari, almenys per a mi, sempre he volgut gaudir-ne d’aquest espai estimat i on em trobo segur -com a casa- amb companyia dels meus companys i amics, i sobre tot de la meva companya, la Carmen.

Això doncs, em tornareu a trobar en aquest espai, amb les experiències viscudes, activitats, traks, descripcions, opinions, fotografies, ... i els nous projectes i propostes.

Us convido a que pengeu els vostres comentaris i a que en visiteu regularment.

CAMI DEL NORD GR 83 Tercera Etapa: Estació Riells Viabrea - Arbúcies Quarta Etapa: Arbúcies - Osor

2011-01-23T19:05:00.000+01:00

Tercera Etapa: Diumenge 19-12-2010: Estació Riells Viabrea – Riells del Montseny – Arbúcies

Quarta Etapa: Diumenge 23-1-2011: Arbúcies – Arbúcies – Joanet – Sant Hilari Sacalm – Coll de Llevanyes - Osor

El recorregut d’aquestes dues etapes es de 17 km la tercera etapa i de 21,9 la quarta etapa i ens permetrà endinsar-nos primer, en ple cor del Montseny mes desconegut, per continuar després pel massís de les Guilleríes, situat al vèrtex entre la Serralada Prelitoral y la Serralada Transversal, al límit de les comarques de la Selva i Osona.

Diumenge dia 19 de desembre comencem la nostra etapa en el mateix lloc on havíem quedat l’anterior: a l’estació de Riells-Viabrea. El dia tot just comença a clarejar i el nucli urbà encara dorm i es fa impossible trobar un lloc per prendre un cafè, quedant pales que al hivern els ritmes son diferents entre la ciutat i el pobles a pagès o a la muntanya.

Els primers trams ho fem per pistes que essent camins sense gran dificultat ens ajuden a guanyar alçada. Els arbres de fulla caduca que ja han perdut el seu vestit ens diuen que el hivern ja ha arribat, i durant aquest temps el sol que passarà entre les seves copes nues escalfarà les entranyes de la terra perquè d’elles ha d’esclatar de nou la vida quan arribi la primavera. La natura sàvia ens explica el seu cicle vital i si estem amatents descobrirem en cada moment els canvis que en ella es produeixen.

Tota la etapa discorre per el Parc Natural del Montseny que protegeix el Massís del mateix nom i que és el més antic de Catalunya; la seva declaració data de l’any 1987 tot i que el 1978 ja va ser declarat reserva de la biosfera de la UNESCO. El Parc Natural del Montseny està agermanat amb el Parc Natural dels Cevennes a la veïna França, i conjuntament han emprés diversos projectes. Aquesta zona del Parc es troba situada en la comarca gironina de La Selva entre els termes de Breda, Riells de Montseny i Arbúcies. Anem guanyant alçada per entre boscos de pins i alzines sureres fins que el camí s’obre i ens permet gaudir de la vista sobre la vall. Una rapida mirada ens deixa entreveure al fons, la localitat de Breda, coneguda per la seva producció de ceràmica des de temps ancestrals. Davant nostre entreveiem en la llunyania el Turó de Montsoriu de 650 metres d’altitud coronat pel castell del mateix nom. El Castell de Montsoriu es troba documentat des del 1002. El cronista Bernat Desclot s’hi va referir l’any 1285 en les seves cròniques en aquests termes “...E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món..” Fou també residència dels vescomtes de Cabrera vivint èpoques d’esplendor. Des de 1998 és propietat del Consell Comarcal de la Selva.

No gaire estona més i tot pujant per un petit corriol entre fagedes, som a punt d’arribar a l’ermita de Sant Martí de Riells, en el terme municipal de Riells de Montseny, localitat que es troba en el bell mig d’un recòndit i encisador paratge natural, potser dels més bonics del Parc Natural del Montseny. Aquesta parròquia es menciona ja l’any 878, es d’origen romànic i conserva molt be les columnes i l’arcada de la porta. En una de las parets de pedra del recinte parroquial, hi trobem un memorial en record de qui hi va ser rector, Mossèn Pere Ribot i Sunyer, poeta i religiós català i un dels mes ferms lluitadors en favor de la llengua i la cultura catalana. Alguns dels seus poemes foren musicats per Manuel Blancafort, Eduard Toldrà i Frederic Mompou.

Deixem aquest indret i continuem el camí en direcció a Arbúcies. El paisatge ha deixat de ser mediterrani per donar pas als boscos de roures i faigs de caire més centre europeu; els rierols discorren fent capriciosos meandres que fan la delícia dels aficionats a l’art de la fotografia. Els recons son dignes d’un país de fades, i sap greu no disposar de més temps per passar-hi una estona tot deixant volar la imaginació, fent quatre ratlles que dibuixin el que veiem o quatre paraules que puguin descriure’l.

D’Arbúcies ens separen encara uns 8 quilòmetres que es fan sense gaire dificultat i al recorre’ls farem els darrers passos pel Parc Natural del Montseny que ja deixem darrera nostre. En arribar a Arbúcies donem per acabada la tercera etapa.

El diumenge dia 23 de Gener comencem en el mateix punt la quarta etapa que ens portarà fins el cor de “les Guilleríes”.

El Massís de les Guilleríes està situat al vèrtex entre la Serralada Prelitoral i la Serralada Transversal i forma part alhora de totes dues. Se situa en el límit de les comarques de la Selva i Osona a l’entorn de la població de Sant Hilari Sacalm, que n’és la capital. La vegetació del massís es d’una banda mediterrània amb alzines i sureres i d’altra centre europea amb rouredes i fagedes.

Les Guilleríes van ser també l’escenari dels fets duts a terme pel llegendari Joan Sala i Ferrer, més conegut com a Joan de Serrallonga, nascut a Viladrau l’any 1594 a la masia coneguda com La Sala, molt prop de Viladrau i que va ser executat el 8 de gener de 1634 a Barcelona. L’imaginari popular va modificar la figura d’en Serrallonga i el va omplir de virtuts i compromisos que no havia adquirit al llarg de la seva vida i va convertir-se en objecte de romanços, cançons populars, obres teatrals com la de Victor Balaguer o balls parlats com el de Mataró el 1864 i el de Reus el 1865.

Cal destacar les esplèndides masies que trobem en tot el recorregut. La masia catalana d’origen medieval va començar a aparèixer com a forma arquitectònica de tipus rural en les zones que mes aviat varen deixar de ser musulmanes, al Nord del Llobregat, el Cardener i el Montsec. Considerada com una sola unitat que complia amb la finalitat de vivenda i alhora explotació rural. Al llarg de la història ha passat de l’austeritat de les primeres masies, fins a les edificacions del segle XVIII i XIX on s’incorpora a la casa principal les galeries cobertes, de forma molt especial en aquelles que son propietat de famílies pròsperes s’hi van incorporar petites capelles annexes. La masia com exemple de l’hàbitat tradicional de Catalunya i amb les seves diverses formes segons el lloc on es troba al llarg i ample del nostre país ens parla de la vida quotidiana al camp i també de les seves transformacions. Moltes d’aquestes masies, son ara espais dedicats al turisme, que es el que coneixem com “turisme rural”; altres s’han convertit en “cases de colònies” i algunes, encara que les menys, son segones residències o vivendes de persones amb alt poder adquisitiu. Es cert també que moltes s’han reconvertit amb granges però sense que hi hagi la vivenda, ja que en gran part els pagesos prefereixen viure als nuclis urbans propers. Tot i així encara es troben a la nostre geografia masies on es conserva encara la seva condició unitària originària adaptades, això si als nous temps.

En sortir d’Arbúcies, voregem la població fins travessar la riera per un pont, sortint cap a la carretera de Sant Hilari. Comencem a pujar en direcció Joanet, tot seguint un tramat de pistes que ens permeten fer el camí sense dificultat i sense perdre alçada, entre boscos de suredes, alzinars i pinedes i quan canviem de vessant ho fem entre castanyedes i fagedes.

Joanet es un petit nucli que depèn del municipi d’Arbúcies, però que ja es troba documentat l’any 866. La seva església, romànica en la seva primitiva construcció ha sofert el pas del temps amb continus canvis que l’ha desfigurat completament, però això forma part de la història; es canvia i s’adapta el que esta fet d’abans a les necessitats i usos actuals.. Quan arribem a tocar les primeres cases del poble l’olor de les xemeneies que cremen a primera hora del matí en un fred dia d’hivern, deixa pales que hi ha coses que encara no canvien. Saludem una dona que prou matinera treu els testos amb flors perquè rebin els raigs del sol que ja apunta prou de matí. Veiem per darrera vegada la serralada del Montseny, més llunyana i en la seva vessant més al nord. Magnífica vista dels castellets de les Agudes!

Sortint de Joanet, i tot just en agafar un petit corriol, al costat del camí hi ha una pedra plana que s’anomena “La pedra d’en Serrallonga” on segons es diu, el famós bandoler va “passar per la pedra” al propietari d’un mas de les rodalies.

A Sant Hilari hi entrem per la seva zona industrial. La capital de les Guilleríes es prou coneguda per les seves fonts d’aigües ferruginoses , anomenada per aquest motiu com: “La vila de les 100 fonts”, ja que son moltes més les que es troben en el seu terme municipal entre elles la coneguda Font Vella.

Bordegem el nucli urbà i ens dirigim cap al coll de Llevanyes, on deixem a l’esquerra el camí que puja fins a Sant Miquel de Solterra, o Sant Miquel de les Formigues, la muntanya més alta de les Guilleríes (1.204 m.) i on encara es conserven restes de l’antic castell, que ja el segle X era centre d’un important centre feudal. Nosaltres anem camí avall on trobem la masia nomenada La Riba d’Amunt. Abans d’arribar a Osor, distingim en la llunyania l’imponent cingle de El Far, que defineix de forma prou característica l’aspecte inconfusible del Collsacabra.

En arribar a Osor, s’acaba l’etapa d’avui.

Carmen Lucas

CAMI DEL NORD GR 83 Segona etapa: Urbanització Collsacreu, Cal Paraire, Coll de Can Poliva, Sant Martí del Montngre, Estació Riells Viabrea.

2010-11-21T19:04:00.000+01:00

CAMI DEL NORD GR 83

Segona etapa: Urbanització Collsacreu, Cal Paraire, Coll de Can Poliva, Sant Martí del Montngre, Estació Riells Viabrea.

El diumenge 21 de novembre vam iniciar la segona etapa del Camí del Nord que al llarg d’un recorregut de gairebé 17,970 km ens durà pel bell mig del Parc Natural del Corredor-Montnegre fins apropar-nos a la riba de la Tordera.

Reprenem l’itinerari en el mateix punt on vam acabar la nostra primera etapa i veiem per darrer cop la línea llunyana de l’horitzó que es dibuixa sobre la Mediterrània i que fins coronar el Canigó no tindrem més oportunitat de contemplar.

Els primers metres els fem per la xarxa de carrers de la urbanització Collsacreu, entre cases de diversos estils arquitectònics que no guarden entre si cap similitud. L’estil de construcció en la majoria d’aquests nuclis urbans que van tenir el seu punt més àlgid a les dècades dels anys 60 i 70 no va preveure en cap moment guardar una relació homogènia entre si ni molt menys d’integració en el paisatge. Moltes d’aquestes construccions les trobem a les faldes del Montseny, el Corredor, el Montnegre i altres indrets i en faig esment molt intencionadament perquè ens agradi o no formen part de la nostra història propera i es el reflex palpable del que va suposar aquells anys de bonança econòmica al nostre país. La classe mitja de Barcelona i la seva àrea metropolitana que havia assolit un nivell de vida acceptable sospirava per tenir un tros de terra on fer-hi la pròpia casa i fugir els caps de setmana d’unes ciutats que havien arribat a uns índex de densitat i massificació massa elevats, en bona part com a conseqüència dels criteris especulatius afavorits per la desídia de molts dels ajuntaments no democràtics de la època i d’una manera de governar i entendre el desenvolupament d’un país.

Ben aviat ens endinsem ja en els boscos de pins pinyers i alzines i tot seguint mes endavant hi trobem roures i faigs, en un dels seus límits més meridionals, circumstància que es possible per la seva proximitat amb la costa on la sobtada ascensió d’aire càlid afavoreix la existència de núvols. La tardor està ja en la seva plenitud i el paisatge esdevé encisador; les tonalitats ocres, vermelles i groguenques que esmalten el predominant color verd ens semblen les parets daurades d’un palau que ens acull i ens convida a caminar per damunt les catifes que les fulles marrons que ja han caigut dels arbres han començat a cobrir els camins.

El dia es clar i assolellat i ens permet gaudir de la vista del Montseny. La serralada marítima ens queda a un costat i ens mostra els perfils retallats dels cims del Turo de l’Home i les Agudes. Em permeto parar-me un moment per parlar d’aquest macis que ha estat per molts de nosaltres la primera escola de muntanya. Senzilla i amable, sense les aspiracions del Pirineu, el Montseny ens ha ensenyat a caminar i ens ha fet muntanyencs, del seu cor em aprés a estimar la natura i també hem aprés molt del que després ens ha servit per assolir altres cims de major dificultat. Quan han caigut les primeres neus i s’han cobert els arbres del mantell blanc, hem corregut de pressa per gaudir-ne grans i petits; a la tardor, Santa Fe del Montseny esdevé un paratge de conte de fades, sense oblidar el Tagament o el Pla de la Calma. Per damunt de tots el Matagalls s’alça orgullós i ens recorda que encara es un dels cims mítics de la nostra geografia catalana.

La ruta ens condueix fins arribar al santuari de Sant Martí del Montnegre, lloc privilegiat on la parada es fa obligada per contemplar i gaudir de tot el que la vista pot abastar. Rodejada d’alzines i davant una gran esplanada trobem la ermita romànica que data del segle IX. Els frares caputxins han conservat aquest indret i disposen també d’una casa de recés on s’hi pot passar una estada que convida al silenci la reflexió.

Des d’aquí la ruta esdevé quasi sempre de baixada fins arribar a la molt malmesa ermita romànica dels Fuirosos prop de la riera del mateix nom. La ermita està molt enrunada i envoltada de bardisses. No gaire lluny també hi descobrim una antiga masia abandonada, si mes no el seu estat actual sembla que sigui així, i al seu voltat uns camps que ja fa temps ningú treballa. Per la seva aparença es molt probable que en un temps fos una propietat de certa riquesa, testimoni d’un passat de certa puixança, que per els motius que sigui no s’ha conservat. Això em fa pensar que massa sovint no sabem o no encertem la manera de fer que allò que vam crear o va ser important ho continuï sent encara que sigui canviant el que faci falta per aconseguir-ho.

Un cop deixem el parc natural del Corredor-Montnegre deixem també darrera nostra els boscos d’alzines sureres que son testimoni d’una industria que ha estat important font de riquesa de la zona. Ara el paisatge el conforma un frondós bosc de ribera que anem bordejant fins travessar la Tordera on s’acaba la etapa d’avui i que serà el punt d’inici de la propera.

Carmen Lucas

CAMI DEL NORD GR83 . Primera etapa: Mataró - Urbanització Collsacreu.

2010-10-24T19:03:00.000+02:00

CAMI DEL NORD GR 83.

Primera etapa: Mataró, Turó d’Onofre, Coll de Can Xerac, Font del Malpas, Pi Buac, Urbanització Collsacreu.

El diumenge dia 24 d’octubre a la platja del Callao de Mataró i a tocar del mar, davant el monòlit que assenyala que en aquest punt comença el GR 83 conegut com CAMI DEL NORD ens varem aplegar un bon grup de companys de la SEFM per emprendre el viatge que des de la riba de la Mediterrània ens durà fins el cim del Canigó, tot seguint el meridià verd i travessant una bona part de la nostra geografia.

Recorrerem les comarques del Maresme, el Vallès, la Selva, la Garrotxa, el Ripollès, i més enllà de la frontera francesa el Vallespir i el Conflent. El nostre caminar serà també refer el pas de la nostra història, anar descobrint el que els diferents esdeveniments humans han deixat sobre els paisatges i que han confegit en cada pam de terra el caràcter propi que els defineix. La geografia i la història es conjuguen sovint per parlar-nos del que ha succeït abans, que un dia enllà es van donar uns fets i unes circumstàncies en un llocs concrets i que han sigut els substrats del que ha esdevingut en el temps.

I es per això que aquest projecte te unes connotacions diferents que el fa atractiu i ens convida a que no sigui només un caminar sinó un aprofundiment de tot allò que veiem, essent capaços de veure més enllà del que la vista ens mostra. Podrem contemplar un paisatge encisador, l’altiva muntanya coberta de neu, les fagedes i els boscos exuberants, el sol ixent en el mar i la posta sobre una plana que es perd a l’infinit, i en veure-ho direm paraules d’admiració que brollaran dels nostres sentiments, però també ens parlarà de les valls profundes on la vida en dura, de la terra eixorca que durant segles els homes han treballat frec a frec per guanyar-la, de guerres i de conquestes, de revolucions, de avenços industrials i de progrés, de noves formes de viure i ocupar el territori avui dia, en definitiva de vida humana.

I quan s’acabin les etapes i el nostres peus hagin trepitjat camins i corriols, hàgim travessat pobles, visitat ermites i castells, descansant prop de les masies i des de les cimes i les comes, vista enllà potser en un dia clar haurem contemplat el mar, si em estat capaços de fer nostre el que veiem, podrem dir que som una mica mes savis.

Aquesta primera etapa discorre en gran part pel Parc Natural de Montnegre-Corredor. Comencem deixant el mar que a mesura que guanyem alçada es va perdent darrera els edificis que s’alcen a la costa mataronina, reflex d’una època molt propera on la voràgine de la construcció sense fre ha guanyat la partida a la terra generosa i dòcil. Tan sols quan ja sembla que la onada de cases unifamiliars va aturar-se, illes verdes ressorgeixen per recordar-nos que la terra encara es viva. La nostra direcció mira al Nord i ens endinsem ja en el Parc Natural. Des d’aquí i fins acabar, la terra de sauló i granítica ens dona un paisatge de pi pinyer, garrigues i alzinars. Travessem torrents i guanyem turons fins arribar a la vista de la serralada del Montseny porta d’inici de la propera etapa.En aquests indrets varem haver de sortejar altres viatgers de diferents menes: els que van en bicicleta i els que van en cotxe. Dels primers res a dir, que anar en bicicleta es com dir que vas amb la màquina d’anar a peu. Però si cal fer una reflexió sobre la invasió dels tots terrenys, conseqüències d’una societat consumista i còmode que volent gaudir de la natura es queda només amb el que es fàcil i rebutja el que d’esforç i superació personal suposa caminar per la muntanya. Tampoc hi faltaven els caçadors de bolets, grans i petits, ben armats dels seus bastons i cistells ja que la temporada comença i el dia es va presentar lluït. Tot això va conformar un bon tram del nostre caminar deixant pales que prop de la gran ciutat i la seva area metropolitana no es fàcil trobar silenci i solitud.Però el camí comença on ha de començar i acabarà on ha d’acabar. No pot haver una etapa segona sense la primera, i en el ben entès que ho crèiem així i estàvem convençuts, varem gaudir d’un bon dia i d’una bona companyia de tot el grup, amb il·lusió i ganes de que el projecte sigui de tots.

Carmen Lucas

CAMI DEL NORD GR83 - INICI

2010-10-01T09:06:00.003+02:00

INICI.

Aquest es un camí que no hem de fer només amb els peus, sinó que l’hem de fer també amb el cor . Es un camí de paisatge però també de sentiments.

Avui comencen tot seguint l’antic Camí d’Heracles que van crear els grecs i que va ser refet mes tard pels romans com una variant de la Via Augusta. Iniciem així el que s’anomena CAMI DEL NORD des de la riba de la Mediterrània fins el Cim del Canigó, tot seguint la línia imaginària del meridià verd. Travessarem en les diferents etapes molt diferents indrets per camins i corriols que solquen els paisatges . Descobrirem les runes d’altres temps; els castells, les ermites i les masies ens mostraran les emprentes que els esdeveniments humans al llarg dels segles han deixant sobre la nostra geografia, i ens permetrà refer amb els nostres passos el pas també de la nostra història.

Catalunya ha estat lligada sempre al mar, a la Mar Mediterrània, que ha estat l’escenari de les seves gestes més remarcables, del seu esplendor polític i també de la seva empenta comerciant. Però Catalunya ha mirat també al Nord, aquest Nord que ens parlava Salvador Espriu amb el seu “Assaig de càntic al temple”. Un Nord que un dia fa segles va ser compartit en un mateix destí comú a ambdues vessants del Pirineu. El Maresme, el Vallès, la Selva, la Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el Conflent varen ser la mateixa Catalunya fins que el segle XVII el Tractat dels Pirineus va esquinçar aquest destí i des de llavors aquella altra banda dels Pirineus va quedar lligada a un altre destí diferent i a uns altres esdeveniments.

I quan arribem a tocar d’aquest banda nord, al Coll de Malrem entre Beget i la Menera, serà el moment de recordar que un hivern de l’any 1939 més de 5.000 republicans espanyols el van travessar en dures condicions físiques. Mes 100.000 homes i dones ho van fer per altres passos com el de Coll d’Ares fins a Prats de Motllo. Havien lluitat per la llibertat, per una República que havia estat la única oportunitat seriosa que havia tingut Espanya de convertir-se en un país modern i avançat. Deixaven darrera seu les il·lusions, la terra, molts la família i arribaren a França, tot buscant una acollida i una ajuda que no van rebre. En aquells moments la França hereva de la Revolució Francesa, la França de la “liberté, egalité i fraternite” va girar l’esquena als espanyols vençuts, com ja ho havia fet amb la República abandonant-la a la seva sort.

Des de els Pirineus, fins a Argelés, Baccares, Agde, Toulouse, o altres indrets, els republicans van començar un exili que per molts no es va acabar mai. Oblidats de tots, dels espanyols i dels francesos van lluitar a la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial i fins i tot van ser prou significatius a l’alliberament de Paris. Però no se’ls hi va reconèixer, perquè fer-ho hagués significat reconèixer que aquelles dones i aquells homes que van lluitar per una vida millor al seu país, i que no els hi van importar tornar a lluitar per la llibertat en una terra estrangera, eren espanyols, fills d’un país que els havia fet fora i que no els hi deixaria tornar mai mes.

Per això i en justícia a la seva memòria i al seu record, quan coronem el cim del Canigó al final d’aquest viatge tinguem un pensament per ells. Pels exiliats que des de Perpinyà, Toulouse o des de qualsevol indret de França, tenien posada la seva mirada en aquesta mítica muntanya que ha estat per ells el referent més proper d’una pàtria que un dia van haver deixar.

CARMEN LUCAS GIRALT