CAMI DEL NORD GR83
Cinquena Etapa: Diumenge 20-2-2011: Osor – Susqueda – Sant Martí Sacalm – Les Planes d’Hostoles.
Sisena Etapa: Diumenge 20-3-2011: Les Planes d’Hostoles – Cogolls – Casa Nova de l’Estanyol – Sant Salvador de Puig-Alder – Coll de la Serella – Coll de la Fontpobra – Sant Miquel Sacot - Olot
El recorregut d’aquestes dues etapes es de 20,3 km la primera i de 21,7 la segona, amb un total de desnivells acumulats de 1.472 m. fins a Les Planes d’Hostoles i 1.334 fins a Olot. D’aquests desnivells 736 son positius des d’Osor fins a Sant Martí Sacalm, i 707 en el tram que va des de Les Planes d’Hostoles fins Sant Miquel Sacot, ja poc abans d’arribar a Olot.
Des Osor al cor de les Guilleríes, fins al bell mig de la Garrotxa en aquestes dues etapes descobrirem alguns dels més bonics i peculiars paisatges de la nostra geografia.
Sortim diumenge dia 20 de Febrer de la petita localitat d’Osor situada a 340 m sobre el nivell del mar i a una distància de 16 km de Sant Hilari Sacalm d’una banda i d’altra de la vila d’Angles a tant sols 9 km. Osor es troba al fons d’una vall i sembla encongida en ella mateixa com si es vulgues protegir de les muntanyes que l’envolten. El petit i encisador pont romànic ens parla del seu passat llunyà ja que existeix referència documentada d’aquesta localitat l’any 860.
Enfilem la pujada cap al Coll de Nafré a 610 m. d’altitud, seguint el vell camí que uneix les valls d’Osor i Susqueda. Poc abans d’arribar-hi trobem la ermita de Ntra. Sra. del Part del 1687 restaurada al segle XIX, però actualment en no gaire bon estat. A tant sols 3 km del coll s’hi troba el Santuari de la Mare de Deu del Coll magnífic mirador sobre la vall de Susqueda, els cingles del Far, la vall d’Osor i el massís de Solterra. El lloc pertanyia al monestir d’Amer i l’església romànica es esmentada ja al 1184 i 1187. Tot seguit continuem per una pista en forta baixada fins arribar als meandres més recòndits del pantà de Susqueda, que anirem vorejant fins arribar a la presa i els edificis de la Central Elèctrica. El nostre trajecte es veu modificat per una circumstància força normal, però que a nosaltres ens suposa una variant de quasi bé 4 km més afegits i es que la passera que travessa pel damunt de la capçalera del pantà la trobem tancada per obres, i ens obliga a vorejar-la donant la volta fins a trobar de nou la seva banda oposada. Malgrat es un contratemps per nosaltres, es cert que això ens demostra un cop més que el que fem no es només un recorregut per paisatges bonics o encisadors, sinó que es tracta d’un viatge que ens mostra la realitat que fa bategar el nostre país, sigui aquesta humana, agrícola o industrial i de la que es pot esdevenir algun fet o circumstància que modifiqui o alteri l’itinerari previst.
El pantà de Susqueda es l’últim en el temps i més important embassament del sistema d’aprofitament hidrogràfic del Ter (Sau-Susqueda-El Pasteral) que un cop superades las resistències dels habitants de la zona, Hidroelèctrica de Catalunya fa iniciar la seva construcció al 1963 aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet amb la intenció de garantir l’abastament d’aigua a Girona i Barcelona. Fou inaugurat el 1968 i sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.
Un cop deixem ja la Central Hidroelèctrica, el camí costeja de nou i el fem sense perdre de vista les cingleres del Far i Tavertet que s’emmirallen en el pantà i fan d’aquest indret un magnífic i encantador entorn paisatgístic. En arribar al Turo del Portell, canviem de vessant, i les rouredes i les fagedes guanyen terreny als boscos d’alzines. Des d’aquí i fins arribar a Sant Martí Sacalm ens endinsem de ple en el Collsacabra, un altiplà format per una plataforma estructural amb cingles a sud i a llevant d’una altitud mitjana de 1.100 m que es situa entre Osona, la Selva i la Garrotxa i constitueix per si mateixa una comarca natural. La coneguda localitat de Rupit va ser la població més important de la comarca des de l’Edat Mitjana, i avui dia ho es l’Esquirol (antiga Santa Maria del Corcó).
Arribem a Sant Martí Sacalm, petit nucli habitat anomenat antigament Cantallops i esmentat ja el 1197. El Santuari del mateix nom data del segle XII i actualment conserva alguna part romànica però va ser transformat totalment el segle XVII. Ens trobem en un lloc de privilegiada panoràmica, d’una banda, Susqueda i les Guilleríes, d’altra les cingleres del Collsacabra i emergint en el mateix pla i damunt nostra, la magnifica e impressionant cinglera del Far, i enfilant el camí de baixada les primeres elevacions volcàniques de la Garrotxa, el Bassegoda, i més enllà la silueta nevada del Pirineu.
Deixem a l’esquerra el camí que porta pel grau de Santa Anna fins a la ermita del mateix nom i al Santuari de la Mare de Deu del Far al cap damunt de la cinglera, i prenem el camí de la dreta que comença a davallar i sense cap dificultat en mig de prats i boscos tot i que algun tram ens resulta més dificultós degut en bona part a que les darreres pluges i l’acció de les motos i quads que s’endinsen sovint per camins i pistes han malmès una bona part dels darrers revolts que ens resten per arribar a la localitat de Les Planes d’Hostoles. Si be les pluges no es poden evitar, si que es de lamentar la intromissió d’aquest elements motoritzats que sense cap mena de respecte hi circulen sense control i sense parar-se a valorar les destrosses que ocasionen.
Arribem a Les Planes d’Hostoles per el camí que ha substituït l’antiga via del carrilet que anava de Girona a Olot, testimoni del que va suposar el tren en la industria i que després va deixar pas al transport per carretera. En èpoques properes passades els successius governs del nostre país no van invertir en aquest mitjà de transport i moltes línies van quedar obsoletes essent molt més fàcil tancar-les, quan altres països molt més industrialitzats van invertir per modernitzar-les i actualment segueixen tenint una xarxa ferroviària molt mes potent. Ara les hem convertit en “vies verdes”.
Des d’aquesta mateixa localitat situada al sud de la Serra de Finestres, entre els cingles de la Salut i el Far, i a la que hi hem arribat pels contravinguts “Túnels de Bracons” reprenem de nou el camí el diumenge dia 20 de març. Faig esment de forma explícita als túnels, perquè si son acceptables d’una banda els motius que els ecologistes i algunes organitzacions van fer servir en el seu moment per ser-hi contraris, també es cert que no es pot deixar d’escoltar en els que hi viuen i que van manifestar amb tot el seu dret que aquesta infraestructura els hi suposava un estalvi de temps i era una connexió necessària pel desenvolupament de la zona. No sempre han estat ben enteses les actuacions que s’han fet en el territori en benefici del progrés i la modernització. El temps acaba donant la raó a uns o altres.
Molt prop de la zona es troben les runes del Castell de Hostoles, que es deixa de banda sense passar-hi, però que val la pena fer-hi esment ja que va ser centre del poder feudal a la Vall d’Hostoles. Aquest petit castell va tenir una gran importància en els esdeveniments polítics que van tenir lloc als comptats catalans des de l'any 1000. Els primers documents daten però des de l’any 1021, època en que va pertànyer als Comptes de Besalú, i a posteriori va tenir com a propietaris nombrosos famílies durant el Segle XII, entre ells els Montcada i els Hostoles. Durant la Guerra de Remença contra Joan II d’Aragó el castell va estar en poder dels remences que el van fortificar.
Els primers trams son per carretera i pista asfaltada, i es fa una mica més feixuc el caminar i no triguem massa en arribar a Cogolls on hi trobem la capella de Sant Cristòfol d’origen romànic encara que molt modificada. Continuem endinsant-nos en uns paratges solitaris i poc freqüentats i es ben segur que ens trobem en la Garrotxa més desconeguda. Si ens hi fitxem be, anirem descobrint masies molt peculiars, algunes es veu clarament que la seva reconstrucció ha estat amb motiu de convertir-se en residència sigui habitual o en segona residència, però també deixant ben clar que els seus nous propietaris son famílies amb alt poder econòmic. Tot i així també trobem les que encara compleixen la seva originària funció, signes evidents de que la Garrotxa encara te una activitat agrària important. El clima de la comarca amb un índex de pluviositat alta afavoreix per lògica la vegetació i el conreu.
Després de passar per la Casa Nova de l’Estanyol, deixem el camí del GR83 durant una estona per desviar-nos a l’esquerra i per un corriol molt fressat que puja suau però en pujada sostinguda, arribem al indret més bonic de tota la etapa: la ermita del castell de Sant Salvador de Puig-Alder, incomparable mirador sobre la Garrotxa i el Collsacabra. De l’antic castell només es conserva la ermita, documentada el 1184. Històricament el castell te connexió amb el d’Hostoles i ambdós van ser esmentats en el testament sacramental de Bernat “Tallaferro” compte de Besalú.
Reprenem de nou el GR83 travessant la masia de l’Estanyol i entre boscos de faigs i roures anem pujant fins arribar al Coll de la Font Pobra i després davallem fins a la font del mateix nom.
Ens trobem en El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que es el millor exemple de paisatge volcànic de tota la Península Ibèrica i un dels més importants d’Europa. L’any 1982 va ser declarat Paratge Natural de Interès Nacional. El focus volcànic principal es la plana d’Olot i les seves vessants, per on es va escolar la lava seguint la vall del Fluvià fins a Sant Jaume de Llierca. Un altre sector important es la vall tectònica del riu Ser al peu de les serres del Corb i de Finestres i on es troben els volcans més importants Santa Margarida i el Croscat. La major part dels volcans de la zona, n’hi ha prop d’una quarantena son imperceptibles a la nostra vista si no es des d’una altura considerable, ja que els seus relleus estan coberts de vegetació. Es tracta de volcans entre 350.000 i 10.000 anys d’antiguitat que es troben en període de inactivitat, no en va les dues erupcions del Croscat que es el volcà més jove tingueren lloc ara fa 17.000 i 11.500 anys. Aquest volcà es de tipus estrombolià i el seu crater te forma de ferradura; presenta un tall en el seu flanc de més de 100 m d’alçada i 500 d’amplada que és el resultat de l’extracció de gredes a la que estigué sotmès fins l’any 1991 i que va ser el motiu principal de les mobilitzacions populars que donaren lloc a la creació del Parc Natural.
Els camins a banda i banda ens mostren els estrats o capes característics de la terra volcànica i que degut a la erosió del temps va conformant camins de pedres i terres negres. Deixem a una banda, el camí que ens porta al volcà de Santa Margarida, el més important de la zona i que es troba en el municipi de Santa Pau. Es un volcà apagat de 682 m. d’altitud i la seva extensa boca té uns 2000 m. de perímetre. El més característic es que en el pla format pel crater s’hi troba la ermita del mateix nom d’origen romànic i que va ser sufragània de la de San Miquel Sacot també d’origen romànic però ampliada i reconstruïda al segle XVIII en estil neoclàssic i que es troba en un lloc privilegiat i encisador.
El camí que ens ha de portar fins Olot el seguim tot endinsant-nos en la molt coneguda Fageda d’en Jordà, que creix sobre la colada de lava del volcà del Croscat que s'estén pels municipis de Santa Pau, Olot i Les Presses. És un bosc de faigs excepcional ja que es troba a 550 metres d'altitud i amb unes condicions d'humitat perfecta, i les roques volcàniques permeten que el drenatge de l'aigua sigui molt eficaç. Es troba en un espai pla, amb turons suaus (tossols) i els arbres tenen una alçada de més de 25 metres d'alçada que es el que li dona la veritable espectacularitat.
La Fageda d'en Jordà ha estat font d'inspiració d'artistes com Joan Maragall que va escriure el poema que la va fer famosa.
La nostra etapa d’avui s’acaba a Olot, capital de la Garrotxa, comarca situada al NE del nostre país i que es subdivideix en dos parts molt ben diferenciades: la Alta Garrotxa i la Baixa Garrotxa. L’espai natural de l’Alta Garrotxa presenta un paisatge escarpat on les valls son profundes i estretes, rodejades de penyes altes i parets rocoses. De fet de les dos accepcions que la etimologia atorga a la paraula “Garrotxa” una d’elles vol dir “terra aspre, trencada i de mala petja” i fa referència expressa i clara a l’Alta Garrotxa. La Baixa Garrotxa en canvi es molt més suau i humida i les valls son planes per l’efecte de l’activitat volcànica el que fa que s’hagi desenvolupat molt més, i on es troben les poblacions més importants de la comarca incloent-hi la seva capital.
Carmen Lucas
